L’últim pagès

Digueu-me pessimista, però la fi de la pagesia s’acosta. Els pagesos són aquells que viuen de la terra, la treballen, la cuiden, l’estimen i la defensen, però malauradament no s’hi poden guanyar les garrofes d’una manera digna.

La cosa ve de lluny, res a veure amb l’actual crisi o la del 2008. Es tracta d’una crisi endèmica, que té molt més a veure amb la globalització. No es pot competir amb preus rebentats de països tercers encara que la qualitat dels nostres productes sigui clarament superior. Però sobretot va directament lligat als monopolis existents que fixen preus sempre a la baixa per tal d’obtenir encara més beneficis en detriment dels interessos dels agricultors.

El cost de la vida i de les explotacions agràries va pujant, però les collites tenen els mateixos preus que dècades enrere i massa cops són inferiors al preu de cost. Quan comprem un quilo de pomes, de carbassons o una bosseta d’avellanes, i en paguem per exemple dos euros, el pagès només rep uns pocs cèntims per produir-ho. Caldria, doncs, al meu entendre, pagar un preu just al productor, un consum de proximitat i aplicar d’una vegada autèntiques i serioses polítiques per tal de salvar aquest sector i aquesta digna professió abans que sigui massa tard.

Però, al pas que anem, a cada poble aviat hi quedarà un sol pagès. Ell serà, doncs, l’últim pagès.