L’any 1975, Repsol va inaugurar el pantà del Gaià i va interrompre l’arribada d’aigua del riu a la desembocadura. Diversos grups ecologistes demanen l’alliberament d’aquest cabal per preservar els ecosistemes naturals del riu. A principis de setembre, Mo1-te pel Catllar va reunir alguns dels actors implicats en una xerrada oberta al Centre Cultural del Catllar.
“Torna a baixar aigua pel riu!” Aquesta va ser la frase més repetida el dimecres 26 de juny de l’any 2013, quan el Gaià va tornar a travessar amb aigua el terme municipal del Catllar. Feia 38 anys que això no passava, des que l’any 1975 Repsol va construir l’embassament del Gaià i va interrompre la baixada d’aigua pel tram inferior del riu.
“De petits, quan plovia agafàvem els paraigües i anàvem a veure com baixava un filet d’aigua”, explica Joan Díaz, veí del Catllar i membre de l’Associació Mediambiental la Sínia, a les més de 80 persones que s’han congregat al Centre Cultural del Catllar per escoltar un debat sobre la gestió del riu Gaià. I és que per a moltes de les generacions que han crescut al Catllar en les últimes dècades, aquesta era l’única oportunitat de veure el riu en acció. De fet, aquesta absència tan prolongada d’aigua ha provocat que es marquessin camins per on abans passava el Gaià i “ara o et mulles els peus o no pots passar. El riu s’havia oblidat que era riu. I nosaltres també”, conclou Díaz.
Però això ha canviat, sobretot després de la recuperació de la llera del riu l’any 2015, i “ara és estrany baixar al riu i no trobar-te ningú”, afirma Díaz amb un somriure de satisfacció. Així doncs, com és que van passar tants anys sense que el riu fes de riu?
La creació del pantà del Gaià
L’aprofitament de l’aigua del Gaià és una idea que ve de lluny. A finals del segle XIX ja hi va haver un projecte de construcció d’un pantà per abastir la ciutat de Reus i, durant els anys 30, un altre per donar aigua a diversos municipis del Baix Gaià i del Baix Penedès. Però, per diversos motius, cap d’aquestes propostes va arribar a prosperar. No va ser fins als últims anys del franquisme que es va aprovar un pla per a la construcció d’una presa al riu Gaià, que finalment va quedar dins del terme municipal del Catllar.
Inicialment el pantà havia de tenir una capacitat de 7hm³, però al 1972 es va fer una modificació del projecte per incrementar-la fins als 60hm³. El motiu d’aquest augment va ser que es volia utilitzar per portar aigua de l’Ebre cap a Barcelona, però això no va arribar a passar mai. Repsol es va encarregar de la construcció i per tant també de l’explotació, gràcies a una concessió de 75 anys (que venç al 2053). Això li va servir per portar aigua del riu a la planta petroquímica que acabava de construir a la Pobla de Mafumet per fer tasques de refrigeració. De fet, Ramon Nieto, director de producció química de Repsol, afirma que “sense l’aigua del Gaià, no hauríem pogut fer tot el complex que existeix actualment”.
Així doncs, la creació del pantà va significar una empenta per a la indústria petrolera de la zona, però alhora va tenir un impacte mediambiental molt alt. Toni Bara, biòleg i membre del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC), denuncia “la desaparició d’hàbitats i l’alteració dels equilibris ecològics” al tram inferior del riu, “la destrucció de la muntanya i la pedrera de Vespella de Gaià i l’ofegament del bosc de la Xarxa Natura 2000”. Per altra banda, Díaz subratlla que una de les conseqüències positives que ha tingut la creació del pantà ha estat la d’exercir d’escut contra les gaianades (crescudes sobtades del cabal del riu), com la que al 2015 es va emportar l’estació d’aforament de Vilabella.
Com s’utilitza l’aigua del pantà?
El pantà del Gaià té una capacitat de 59hm³ (el 15è dels 33 que hi ha a Catalunya), però és un dels més buits. Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), actualment compta amb 6,8hm³ (està a l’11% de la seva capacitat), un percentatge només comparable als de Siurana o els Guiamets, també molt poc aprofitats. De fet, el seu màxim històric és de 21,5 hm³. El motiu que explica aquesta infrautilització cal buscar-lo en la seva construcció, quan es pensava que també serviria per abastir la ciutat de Barcelona.
A més, la major part d’aquesta aigua es perd. Segons les dades d’explotació de Repsol, l’any 2018, dels 3,6 hm³ que es van gastar, un 32% es va perdre, entre aigua filtrada (19%) i aigua evaporada (12%). Una quantitat semblant és la que va utilitzar Repsol per a la seva indústria (30%), mentre que l’altre terç es va dividir entre els regants (22%) i els alliberaments de cabal (17%). De fet, les filtracions d’aigua havien estat un problema encara més gran en el passat, ja que fins a l’any 2008 representaven un 60% de l’aigua total; és a dir, tres vegades més que actualment. Ara, en canvi, les pèrdues significatives comencen a partir de la cota 85, el nivell en què es trobava el pantà abans del temporal Glòria del passat mes de gener (a dia d’avui arriba fins a la cota 96).
La lluita pel cabal
Els alliberaments de cabal havien estat una reivindicació històrica de les entitats ecologistes de la zona per fer reviure el riu i restaurar en la mesura del possible les condicions d’abans de la construcció del pantà. La primera pedra per fer realitat aquesta demanda es va posar l’any 2010, quan l’ACA i Repsol van firmar un conveni segons el qual s’alliberaria aigua del pantà quan se superés un mínim de capacitat.
En aquest conveni es preveia l’alliberament de dos tipus de cabal: l’ecològic i el generador. El cabal ecològic (o ambiental) és un cabal continu, necessari per preservar els hàbitats naturals de les espècies. En canvi, el cabal generador és un cabal molt més gran, que s’allibera periòdicament durant dos o tres dies i que serveix per generar hàbitats nous i per endur-se sediments.
Així doncs, en els últims anys el tram de riu que passa pel Catllar ha gaudit d’un cabal ecològic (uns 90 litres/segon), mentre que de manera puntual ha rebut cabals generadors (uns 1.300 litres/segon). Alguns d’aquests moments han estat el que al 2013 va permetre que el riu tornés a arribar a la desembocadura o després de grans caigudes d’aigua, com ara al novembre del 2015 o al gener del 2020.
I a partir d’ara, què?
Actualment, la depèndencia de Repsol de l’aigua del Gaià és molt més baixa que en el passat, perquè la majoria la rep de l’Ebre. Això, a l’entendre de la l’Associació Mediambiental la Sínia, obre les portes a destinar cada vegada més aigua als cabals generadors i a estudiar noves mesures en el conveni que l’ACA i Repsol han de renovar aquest any 2020. Joan Díaz, membre de la Sínia, proposa que “les cotes per alliberar cabal siguin modificables en funció de l’estació de l’any” i també que s’estableixi una “cota màxima”, ja que actualment només es preveu l’alliberament de cabal en funció de la cota mínima.
Aquesta última demanda també se la fa seva el Gepec, que va més enllà i demana, en paraules de Toni Bara, “una auditoria que avaluï l’estat actual de la infraestructura i els costos derivats dels impactes ambientals i econòmics causats pel pantà durant els últims 40 anys”. A més, Bara planteja la desconstrucció de la presa com a solució final a aquesta disputa, una posició que a dia d’avui Díaz veu molt complicada. Tot i això, es mostra convençut que “el present és esperançador i, el futur, un meló per obrir”.